The Big Bang Theory

Si ja portava amb orgull els meus "calçotets" d'estar per casa de l'Estela Plateada, sóc propietària d'una fantàstica samarreta de Don Depresor, tinc les estanteries atestades de còmics, conservo algun vas de precipitats que vaig mangar en el seu moment del laboratori, i sóc incapaç d'escriure aigua tal com sóna (per què existeixen les fórmules, doncs?), ara ha arribat el moment de sortir de l'armari dels freakies, ja que: "Smart is the new sexy!".

Aquest és el lema de The Big Bang Theory, una sèrie realment geek emesa a la CBS, protagonitzada per 4 amics freakies: el Leonard Leaky i el Sheldon Cooper (dos físics teòrics que comparteixen pis) i els seus amics Howard Wolowitz (un sortit acabat) i Rajesh Koothrappali (l'altre extrem, és incapaç d'articular una paraula en presència d'una noia).
La història arrenca amb l'aparició d'un cinquè component que es muda al pis del costat dels dos primers per a desestabilitzar el seu món d'ordre i equilibri: la Penny.

Els diàlegs entre aquests quatre nerds són històrics, i hi ha moments memorables com per exemple el Sheldon disfressat d'efecte Doppler per Halloween, o bé quan el mateix Sheldon entra a l'apartament de la Penny i davant d'aquell caos absolut exclama: "This is a swallowing vortex of entropy!!"... per no dir quan volen convèncer al Sheldon de que formi part del seu equip al Physics Bowl citant les últimes paraules de l'Spock: "The needs of the many... outweigh the needs of the few... or the one".

En fi, que si teniu una mica d'ànima científica i/o sou uns fanàtics del Sci-fi i els còmics en general, segur que disfruteu veient The Big Bang Theory.
I si us han agradat tant com a mi les samarretes dels protagonistes, les podeu trobar a SheldonShirts.com, que enllaça amb webs com ThinkGeek, el paradís de gadgets freakies!
Jo em penso comprar la cortina de bany de la Taula Periòdica, per suposat!!

El Joven Lovecraft

En aquest post no parlaré de déus primigenis, de Cthulhu, de Nyarlathotep, d'Azathoth ni de cap dels integrants de l'univers del de Providence... ja hi ha multitud de webs interessants dedicades a la figura de Howard Phillips Lovecraft.
La meva intenció era dedicar aquest espai a una obra inspirada en aquest geni de la literatura d'horror i ciència ficció: El Joven Lovecraft.

El còmic creat per José Oliver i Bartolo Torres té com a protagonista a un jove Lovecraft, Lovie pels amics; amics creats per l'ocasió, com la Siouxie, o bé extrets de la seva pròpia mitologia, com el Glenn (el ghoul que té per "mascota"). A més compta amb una llista de convidats especials de la categoria de Poe, Rimbaud o Baudelaire, així com l'aparició recurrent de l'ull de Rammenoth (amb cert aire manga ;-)

El primer volum ja va per la tercera edició, i sembla ser que està prevista la publicació del segon cap a finals d'any. Les tires es poden llegir al blog del Cisne Negro (un dels autors), però evidentment recomano l'adquisició del còmic, per exemple a Freaks, c/Ali Bei 10 (aprofito a fer publicitat als amics!!).
Aquí teniu una petita mostra del que podeu trobar al llibre del Lovie (suposo que els motius de la meva elecció són obvis...).

The Scientific Cartoonist

Remenant pel blog del Fonamental, he trobat uns cartoons força interessants... ja sé que és tirar pedres sobre la meva pròpia teulada, però no he pogut evitar riure!

A={Lo que piensan las mujeres}
B={Lo que hacen las mujeres}
C={Lo que dicen las mujeres}
Bien, continuemos con la teoría de conjuntos, hoy veremos el concepto de conjuntos disjuntos.

Aprofito l'avinentesa per fer publicitat de la web The Particle Zoo, on venen tota la família de partícules subatòmiques! Aquí podeu veure el quark up, l'electró, el bosó de Higgs i el taquió... Qui diu que la Física Quàntica no és divertida??

Jack Johnson

Uns dies després de l'event (les circumstàncies no sempre són favorables...) he pogut posar-me a escriure el post corresponent al concert que va tenir lloc el passat dissabte 28 de juny al Pavelló Olímpic de Badalona (si, un dia abans de la febre futbolística massiva).

Per quarta vegada el Jack Johnson venia a oferir-nos els seus temes en directe, temes dels treballs anteriors, sobretot del In Between Dreams i On And On, i del seu últim llarg, Sleep Through The Static. El tema "Hope", en una línia absolutament optimista, igual que la majoria de les seves cançons, va ser l'escollit per iniciar una nit en la que era impossible resistir-se a les "good vibrations" del JJ i la resta de la banda.

Al llarg del concert, el nostre surfista va anar alternant entre la guitarra acústica, l'elèctrica o fins i tot l'ukelele, depenent de la cançó interpretada en cada moment. Però el que és realment versàtil (i divertit, sens dubte), és el Zach Gill, que l'acompanyava al piano. El Zach no es va limitar a estar amagat darrere les tecles: comptava amb un xilòfon, una mena d'instrument-gaita (només vaig arribar a distingir uns tubs que sortien del piano, per on bufava), i fins i tot va cantar algun que altre tema a duo amb el Jack tocant l'acordió.

Els duets van seguir desfilant per l'escenari: primer amb el que havia estat teloner, el G. Love, i més tard amb en Mason Jennings, tots dos amics del JJ... tant de bon rotllo inevitablement acaba contagiant al públic. I per contribuir a aquesta agradable sensació de benestar, les imatges de palmeres, ones, dofins, etc. anaven desfilant per les pantalles a mode de quadres decoratius que hi havia al fons de l'escenari.

I el moment de màxima intimitat va arribar quan la resta de la banda va sortir de l'escenari i va pujar ell sol amb la seva guitarra i un "cel estrellat" a les seves esquenes:

I've got an angel
She doesn't wear any wings
She wears a heart that can melt my own
She wears a smile that can make me wanna sing
She gives me presents
With her presence alone
She gives me everything I could wish for
She gives me kisses on the lips just for coming home

Una cançó sense pretensions, senzilla, tendre, suau, amable... Una cançó que per uns minuts et fa creure que el món està bé, que tot es pot arreglar, i que "everything is in its right place".
I la veritat és que és molt agradable poder-se evadir d'aquesta manera, només amb la música d'un paio que sense gaire soroll, de forma discreta, ha aconseguit un públic fidel, un públic que s'ha anat ampliant poc a poc sense necessitat de grans campanyes promocionals.

Només em queda comentar l'anècdota de la nit: al agafar posicions a les grades, ens vam adonar que just darrere teníem al Sergi Bruguera... però quina va ser la meva sorpresa quan, al final del concert, vaig detectar al nostre costat la presència del gran Berto Romero! Perquè em vaig descuidar la càmera??!!