Travesses l'entrada del Guggenheim (tot i ser un vell conegut et continua atrapant per la seva brillant arquitectura sinuosa, fins i tot en un dia gris com aquest) i Cai Guo-Quiang ens dóna la benvinguda amb una pluja de Chevrolets blancs simulant esclatar amb unes vares de llums intermitents... Es suposa que representa la transformació de l'emblema de la "seguretat i llibertat" americana en un símbol d'amenaça. És una instal·lació força impactant, tot i recordar una mica aquelles "làmpares-ponpon" de fils de llum, tot plegat un pèl eighties.A la segona planta, dóna pas als seus experiments artístics amb pólvora i la seva obsessió amb els alienígenes... Espectacular el muntatge dels llops estavellant-se contra la paret de vidre que simula el mur de Berlín, en un cicle d'autodestrucció.
I per fi passem a l'exposició que realment m'interessa: Takashi Murakami.
Murakami incorpora en el seu art els elements característics de la cultura japonesa més moderna i pop, incloent-hi aquells que han esdevingut quotidans als països occidentals com el manga i l'anime, tot i que la seva formació inicial fou en Nihonga (pintura tradicional japonesa).
Murakami (Takashi, que no Haruki -gran escriptor... queda pendent un post-) incorpora a la seva col·lecció multitud de disciplines: pintura, escultura, disseny industrial, fins i tot col·laboracions amb bèsties de la moda com Louis Vuitton, o del món de la música, com Kanye West (impagable el seu videoclip del tema "Good Morning"), sempre amb el seu segell característic de color i felicitat, perfectament representat en les seves flors (de fet, l'estratègia publicitària per l'exposició va consistir en inundar tots els aparadors de les botigues del casc antic de Bilbo amb les famoses flors somrients de Murakami).
I com a bon artista japonés, té els seus monstres interiors, que treu a la superfície en forma de personatges, els quals acaben esdevenint veritables icones. De fet, els dos representants de la seva doble personalitat "Kaikai, i Kiki" dónen nom a la factoria d'art que va muntar amb d'altres artistes (a l'estil d'Andy Warhol). El primer personatge del seu univers visual, però, va èsser Mr DOB, nascut com el seu alter ego. Es tracta d'una mena de cap circular blau amb aires de Doraemon o Sonic the Hedgehog (salvant les distàncies), el qual té una expressió canviant: tant pot lluir el seu somriure simpàtic i els ulls típicament manga d'aire innocent, com multiplicar-se-li els ulls a mode d'aranya i obrir la boca per mostrar una terrorífica dentadura de tauró.
Tornant a Kaikai i Kiki: representen els guardians espirituals de l'artista, dues criatures de l'estil de Dob: una de blanca i orelles llargues amb aires de bondat, i una altra amb orelles més curtes, ullals i tres ulls, més aviat rebel. El seu nom prové dels termes kaikaikiki (audaç, però refinat) i kikikaikai (delicat, tot i que atrevit). Juntament amb aquests dos, se'ns presenten d'altres personatges, com Oval (una mena de granota budista amb doble cara), o Mr Pointy (també inspirat en escultures budistes, però amb un disseny absolutament psicodèlic).Per altra banda, trobem escultures de personatges més aviat característics de l'anime, com la cambrera sexy Miss Kaokao, la qual pot transformar-se en un avió, o el simpàtic, a l'hora que grotesc, Inochi; tots dos reflexen la fascinació dels artistes japonesos pels robots i els androides, al més pur estil Alita. I en una línia hentai, trobem la parella del Lonesome Cowboy (amb els cabells de punxa típics -tipus Goku- i els seu especial llaç corredís -mai millor dit-), i la cambrera que l'acompanya, saltant amb una corda formada per la llet dels seus pits). Evidentment, va ser la part de l'exposició més impactant.
Si teniu ocasió de fer una escapada al Guggenheim (c) Murakami 17 febrer - 31 maig, 2009.
No té desperdici!
