Surveillance

Després d'una llarga pausa (provocada per les vacances + una abducció temporal de la secta sueca més extesa a nivell mundial + una mica de mandra), aquest és el primer intent de reprendre l'hàbit d'escriure aquelles petites coses que de tant en tant desperten el meu interès (la qual cosa no implica que hi hagi algú altre a qui també li interessin...).

Sóc conscient que aquest post arriba amb una mica de retard, ja que el festival de Sitges va tenir lloc a principis del mes passat, però tenia la necessitat d'expressar-ho via blog: queda demostrat empíricament que el talent no és genètic, o com a mínim, és un gen recessiu.

Tot comença quan per fi aconsegueixes accedir a la programació del festival, i entre tota aquella muntanya de noms detectes un que t'és gratament familiar: Lynch. "Vaja, el mestre té un hereu!". La primera nota d'atenció, però, és el nom: Jennifer. "Buff, amb el teu gran sentit estètic, com has triat aquest nom per la teva filla?". Va, donem-li una oportunitat, que alguna cosa haurà après del pare.

La sala estava a rebentar, senyal que la majoria havia pensat el mateix que jo, i com a conseqüència ens va tocar visionar la peli des d'un lateral, a l'extrem, tocant la paret de l'auditori... com va dir un amic: "hi ha el cine 3D (imax), el cine estàndard en 2D, i aquesta pel·lícula l'hem vist en una dimensió".

La presència del Bill Pullman (Lost Highway és ja un clàssic) prometia, i la Julia Ormond és ben capaç d'allunyar-se dels seus habituals papers ensucrats. Als dos protagonistes hi podem sumar els dos polis cafres (un d'ells el mític Harry Solomon de 3rd Rock From The Sun, en un paper radicalment oposat), al costat dels quals el Matt Dillon de Crash sembla un sant. I pel que fa a guió, hi ha petites dosis de violència gratuïta, gore i erotisme, junt amb un gir argumental semi-previsible.

Com a conclusió:
1. No li recomanaria a ningú aquesta peli, tot i que al jurat de Sitges el va motivar prou per otorgar-li el premi a la millor pel·lícula (podem extreure d'aquesta decisió que la qualitat de la resta de candidates era pèssima? Després de veure Transsiberian aquesta hipòtesi pren força).
2. La propera vegada consultaré la imdb prèviament (així hauria sabut que la seva òpera prima "Boxing Helena" té només un 3,9).
3. No em deixaré influenciar per lligams de sang amb altres artistes dignes de veneració... Qué grans Eraserhead i L'Home Elefant, pelis de la seva primera etapa més fantàstica, o Dune i Blue Velvet, amb un Kyle Machlachlan apoteòsic, preludi de l'estil més eròtic-oníric que arribaria al seu punt àlgid amb Twin Peaks, i que finalment culminaria amb Lost Highway i Mulholland Drive.
4. Està clar que faltava l'Angelo Badalamenti... com pot ser que el "papi" hi posi els diners i no li presti al seu compositor fetitxe?

The Big Bang Theory

Si ja portava amb orgull els meus "calçotets" d'estar per casa de l'Estela Plateada, sóc propietària d'una fantàstica samarreta de Don Depresor, tinc les estanteries atestades de còmics, conservo algun vas de precipitats que vaig mangar en el seu moment del laboratori, i sóc incapaç d'escriure aigua tal com sóna (per què existeixen les fórmules, doncs?), ara ha arribat el moment de sortir de l'armari dels freakies, ja que: "Smart is the new sexy!".

Aquest és el lema de The Big Bang Theory, una sèrie realment geek emesa a la CBS, protagonitzada per 4 amics freakies: el Leonard Leaky i el Sheldon Cooper (dos físics teòrics que comparteixen pis) i els seus amics Howard Wolowitz (un sortit acabat) i Rajesh Koothrappali (l'altre extrem, és incapaç d'articular una paraula en presència d'una noia).
La història arrenca amb l'aparició d'un cinquè component que es muda al pis del costat dels dos primers per a desestabilitzar el seu món d'ordre i equilibri: la Penny.

Els diàlegs entre aquests quatre nerds són històrics, i hi ha moments memorables com per exemple el Sheldon disfressat d'efecte Doppler per Halloween, o bé quan el mateix Sheldon entra a l'apartament de la Penny i davant d'aquell caos absolut exclama: "This is a swallowing vortex of entropy!!"... per no dir quan volen convèncer al Sheldon de que formi part del seu equip al Physics Bowl citant les últimes paraules de l'Spock: "The needs of the many... outweigh the needs of the few... or the one".

En fi, que si teniu una mica d'ànima científica i/o sou uns fanàtics del Sci-fi i els còmics en general, segur que disfruteu veient The Big Bang Theory.
I si us han agradat tant com a mi les samarretes dels protagonistes, les podeu trobar a SheldonShirts.com, que enllaça amb webs com ThinkGeek, el paradís de gadgets freakies!
Jo em penso comprar la cortina de bany de la Taula Periòdica, per suposat!!

El Joven Lovecraft

En aquest post no parlaré de déus primigenis, de Cthulhu, de Nyarlathotep, d'Azathoth ni de cap dels integrants de l'univers del de Providence... ja hi ha multitud de webs interessants dedicades a la figura de Howard Phillips Lovecraft.
La meva intenció era dedicar aquest espai a una obra inspirada en aquest geni de la literatura d'horror i ciència ficció: El Joven Lovecraft.

El còmic creat per José Oliver i Bartolo Torres té com a protagonista a un jove Lovecraft, Lovie pels amics; amics creats per l'ocasió, com la Siouxie, o bé extrets de la seva pròpia mitologia, com el Glenn (el ghoul que té per "mascota"). A més compta amb una llista de convidats especials de la categoria de Poe, Rimbaud o Baudelaire, així com l'aparició recurrent de l'ull de Rammenoth (amb cert aire manga ;-)

El primer volum ja va per la tercera edició, i sembla ser que està prevista la publicació del segon cap a finals d'any. Les tires es poden llegir al blog del Cisne Negro (un dels autors), però evidentment recomano l'adquisició del còmic, per exemple a Freaks, c/Ali Bei 10 (aprofito a fer publicitat als amics!!).
Aquí teniu una petita mostra del que podeu trobar al llibre del Lovie (suposo que els motius de la meva elecció són obvis...).

The Scientific Cartoonist

Remenant pel blog del Fonamental, he trobat uns cartoons força interessants... ja sé que és tirar pedres sobre la meva pròpia teulada, però no he pogut evitar riure!

A={Lo que piensan las mujeres}
B={Lo que hacen las mujeres}
C={Lo que dicen las mujeres}
Bien, continuemos con la teoría de conjuntos, hoy veremos el concepto de conjuntos disjuntos.

Aprofito l'avinentesa per fer publicitat de la web The Particle Zoo, on venen tota la família de partícules subatòmiques! Aquí podeu veure el quark up, l'electró, el bosó de Higgs i el taquió... Qui diu que la Física Quàntica no és divertida??

Jack Johnson

Uns dies després de l'event (les circumstàncies no sempre són favorables...) he pogut posar-me a escriure el post corresponent al concert que va tenir lloc el passat dissabte 28 de juny al Pavelló Olímpic de Badalona (si, un dia abans de la febre futbolística massiva).

Per quarta vegada el Jack Johnson venia a oferir-nos els seus temes en directe, temes dels treballs anteriors, sobretot del In Between Dreams i On And On, i del seu últim llarg, Sleep Through The Static. El tema "Hope", en una línia absolutament optimista, igual que la majoria de les seves cançons, va ser l'escollit per iniciar una nit en la que era impossible resistir-se a les "good vibrations" del JJ i la resta de la banda.

Al llarg del concert, el nostre surfista va anar alternant entre la guitarra acústica, l'elèctrica o fins i tot l'ukelele, depenent de la cançó interpretada en cada moment. Però el que és realment versàtil (i divertit, sens dubte), és el Zach Gill, que l'acompanyava al piano. El Zach no es va limitar a estar amagat darrere les tecles: comptava amb un xilòfon, una mena d'instrument-gaita (només vaig arribar a distingir uns tubs que sortien del piano, per on bufava), i fins i tot va cantar algun que altre tema a duo amb el Jack tocant l'acordió.

Els duets van seguir desfilant per l'escenari: primer amb el que havia estat teloner, el G. Love, i més tard amb en Mason Jennings, tots dos amics del JJ... tant de bon rotllo inevitablement acaba contagiant al públic. I per contribuir a aquesta agradable sensació de benestar, les imatges de palmeres, ones, dofins, etc. anaven desfilant per les pantalles a mode de quadres decoratius que hi havia al fons de l'escenari.

I el moment de màxima intimitat va arribar quan la resta de la banda va sortir de l'escenari i va pujar ell sol amb la seva guitarra i un "cel estrellat" a les seves esquenes:

I've got an angel
She doesn't wear any wings
She wears a heart that can melt my own
She wears a smile that can make me wanna sing
She gives me presents
With her presence alone
She gives me everything I could wish for
She gives me kisses on the lips just for coming home

Una cançó sense pretensions, senzilla, tendre, suau, amable... Una cançó que per uns minuts et fa creure que el món està bé, que tot es pot arreglar, i que "everything is in its right place".
I la veritat és que és molt agradable poder-se evadir d'aquesta manera, només amb la música d'un paio que sense gaire soroll, de forma discreta, ha aconseguit un públic fidel, un públic que s'ha anat ampliant poc a poc sense necessitat de grans campanyes promocionals.

Només em queda comentar l'anècdota de la nit: al agafar posicions a les grades, ens vam adonar que just darrere teníem al Sergi Bruguera... però quina va ser la meva sorpresa quan, al final del concert, vaig detectar al nostre costat la presència del gran Berto Romero! Perquè em vaig descuidar la càmera??!!

The Rocky Horror Picture Show

En la meva "etapa" revisionadora de grans clàssics del cinema de ciència ficció, m'he permés una petita llicència per tal de descansar d'aliens, mutants, paràsits, lladres de cossos i d'altres criatures fantàstiques...

Potser també la podriem incloure dins aquest gènere (per allò dels alienígenes del planeta Transexual de la galaxia Transilvania), però crec que The Rocky Horror Picture Show escapa a l'encasellament d'una única etiqueta.

Aquella boca carnosa d'un intens vermell del començament, ja ens anuncia amb veu melosa el que estem a punt de presenciar:

Science fiction... double feature
Doctor X... will build a creature
See androids fighting... Brad and Janet
Anne Francis stars in... Forbidden Planet
At the late night, double feature, picture show.

Aquesta pel·lícula està repleta de moments memorables: surrealistes, hilarants, sensuals, eròtic-festius...
Només per recordar-ne uns quants:

L'aparició del Tim Curry en plan dominatrix baixant en la gàbia-ascensor, i el moment en què es presenta cantant: "I'm just a sweet transvestite from Transexual, Transylvania".

El naixement del Rocky i com li meravellen a en Frank-N-Furter els músculs de la seva creació, tant que ja li té preparat un regal que consisteix en un joc de peses per tal que:

"And soon in the gym
With a determined chin
The sweat from his pores
As he works for his cause
Will make him glisten
And gleam, and with massage
And just a little bit of steam
He'll be pink and quite clean
He'll be a strong man
Oh, honey!"

En el moment del banquet, en Frank-N-Furter està tallant la carn per als "convidats", i el Dr Scott demana pel seu nebot Eddie: just abans de descobrir que la taula és el taüt on està el cos de l'Eddie (interpretat per Meatloaf), el Frank preguntava: "another slice?".

I el moment amb més ritme, i que potser impacta sobretot al tenir lloc als pocs minuts de metratge (és la quarta cançó), quan tot just ens estem preguntant què es trobaran el Brad i la Janet dins la mansió on els acaben de rebre el Riff-Raff (amb aires de Nosferatu) i la Magenta (a la qual veurem amb un pentinat Novia de Frankestein al final de la peli), és "The Time Warp".



Si mai heu gaudit d'una sessió en directe de "The Rocky Horror Picture Show" amb l'equip pertinent (l'arròs, la pistola d'aigua i el diari, el paper higiènic, els guants de plàstic, les torrades per fer el "toast", etc), teniu una cita ineludible! Afortunadament als cinemes Meliès encara la projecten de tant en tant, així que si teniu ocasió, no us la perdeu!!

There's a light in the darkness of everybody's life...

Bicing

Aquest és un post inusual, fruit d'una improvització intempestiva...
Només volia agrair el paper de guia que ha exercit sense adonar-se'n un usuari del bicing a la una de la matinada des del casal de l'eixample fins gairebé el final del meu recorregut.

En principi estàvem tots reunits esperant el torn de Hans Laguna y la Sintaxis (o los morfemas, o lexemas, com alguns suggereixen ;-). Però després d'intentar escoltar el grup previ entre els quals militava el fill d'en Cuní, fent versions del Lenny Kravitz (??) entre d'altres, he decidit escapar de l'event... Crec que precisament això (Kravitz + Cuní??) ha estat el detonant que ha provocat que una servidora fes ús d'un servei tan útil com el Bicing per procurar-se una fugida digne... Però quin gran invent!! En un moment en què et resulta urgent desaparèixer i no es presenta cap taxi salvador, resulta que tens a l'abast una solució tan genial com aquesta!! És clar que hi ha situacions i/o condicions en què resulta complicat sortir victoriós d'aquesta empresa, i per això volia agrair la tasca de guia que ha exercit aquest usuari de forma desinteressada/inconscient.


Potser m'he perdut un gran concert, però estic segura que no calia pagar com a peatge l'assistència a una sessió de versions com la que he descrit... De fet em consola el fet que en breu (dijous 26 de juny) hi haurà una actuació d'uns amics del Hans Laguna a la sala "La Serilla", als quals si he vist en un escenari, i si fan versions d'alguna cosa, potser seria més aviat una barreja de Boris Vian + Leticia Air + Peret + Ikea...
Com?? que no heu vist encara en viu a Divide&Wenceslao??

Daydream

I va arribar el dia D... D de Daydream, un festival d'un únic dia muntat exclusivament per acollir la visita dels grans Radiohead a Barcelona.
La cosa prometia, i com diria certa persona: "It's gonna be: legen... wait for it... dary!!". Finalment ens vam plantar allà d'una forma una mica precipitada, però realment va valer la pena.

El concert va ser monumental, sublim, amb un directe impecable... La meva anterior experiència (impagable) va ser al Tívoli l'any 2000 quan van repassar el seu recent èxit amb l'OK Computer i van aprofitar a presentar el Kid A, encara no editat per aquelles dates. Dues situacions absolutament diferents: l'encant d'un teatre i una audiència limitada, enfront de l'explanada gegant de ciment del Fòrum; però tots dos amb un denominador comú: Thom Yorke i companyia posant-nos els pèls de punta amb la seva música.

Moments àlgids de la nit:
please could you stop the noise im tryin a get some rest?
from all the unbornchickenvoicesin my head? huh what's that??
when i am king you will be first against the wall
with your opinions which are of no consequence at all
"Paranoid Android"

o bé:
you can force it but it will not come.
you can taste it but it will not form.
you can crush it but it's always there.
you can crush it but it's always near chasing you home
saying everything is broken everyone is broken
"Planet Telex"

i efectivament, em ratifico amb el que vaig dir en un post anterior sobre l'In Rainbows... és un disc brutal, rodó, i al nivell dels seus millors discs (que ho són gairebé tots... amor de fan).

Una petita mostra del que va ser la nit (el que vam gravar amb la nostra càmera és de pitjor qualitat, així que m'aprofito del vídeo d'altres persones que estaven més a prop): Nude.

Chandal

Aquest post és un homenatge a un personatge gràcies al qual les meves abdominals s'han enfortit una mica més, i no m'estic referint al Shihan (si per ell fos ja serien de ferro!), sinó a algú que sovint aconsegueix que m'acabi fent mal la panxa de tant riure.

Molts l'haureu descobert al programa del Buenafuente fent el paper del seu "nebot". Jo el vaig sentir per primer cop (abans de començar amb l'Andreu) al programa de ràdio "El Matí i la mare que el va parir", on comparteix les diferents "seccions" i gags amb en Rafel Barceló, un altre integrant de El Cansancio.

Al principi no m'ho podia creure: gràcies a ells intervenien en el programa personatges com en Winnie The Pooh (versió hardcore), el cantant italià Giovanni Rana (els assidus al Caprabo entendreu la conya... amoreeeeee!!), la Britney i la Christina (desbarrant en plan sitcom) o Fer de Manà (como los colibríes!!). També podies escoltar versions dels hits del moment, com per exemple la cançó de Beyoncé "Crazy in love", que cantada per ells té la següent tornada enlloc del oh oh oh oh...: "quin cul, quin cul, quin bé de déu", la de "Nada fue un error" que es converteix en "Ta mare és de porexpan", o bé la més recent: el Rehab d'Amy Winehouse es canta així: "I quan et veig a les notícies que guapo que ets Pellicer!".

I quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que un dels artífex d'aquest programa actuava al Teatreneu! L'hora i pico de "La Apoteosis Necia" no va tenir preu... Com he dit abans, vaig fer més abdominals que en una sessió d'entrenament!
Personalment, el moment estelar va arribar amb la cançó "Chandal" (prèviament titulada "Ahora"), que segons el mateix autor, "es una canción de desamor escrita tras su primera relación sentimental, que fue un fracaso (la segunda también, y tiene una discografía de 50 compacts)".

Com a última dada, comentar que aquell famós "Seat Makinero" que va circular per internet fa uns anys, era obra de "El Cansancio"! Així que ja anava sent hora que els arribés l'èxit a gran escala, que s'ho mereixen.



Ah, i si teniu ocasió, visiteu el blog del Berto Romero, no té desperdici!

Tokyoplastic

Ens tornem a posar nostàlgics i recuperem una altra animació sublim en flash. En aquest cas és una creació de Tokyoplastic, una gent que es dedica al disseny, publicitat, etc. i ho fa amb el detall de l'artesà que mima el seu treball. Val la pena submergir-se a fons en l'univers de plantes carnívores, nines japoneses percussionistes i criatures ciclopees o amb bazookes per cap que habiten la seva web. Tots els elements que la conformen estan absolutament estudiats, des d'un simple preloader fins a les transicions entre elements del menú, passant per tots els fantàstics efectes de so (a destacar les seves col·laboracions amb Nick Faber).
Desgraciadament la web no ha estat actualitzada des del 2007, però continuen estant disponibles tots els seus treballs, com les sèries creades per Toyota, amb la seva especial marca de la casa.

L'animació en qüestió va guanyar l'Audience Award al Sundance Online Film Festival l'any 2004, i un D&AD Award el 2005. L'èxit va ser tan gran que van vendre automàticament muntanyes de les seves Kokeshi Dolls; ells mateixos ho expliquen a una entrevista realment original que podeu veure aquí.

Instruccions d'ús: per accedir-hi haureu de clickar primer el Hinomaru ("bandera" japonesa), a continuació el cub amb cames i finalment els kanjis del sumotori.
I sense més preàmbuls: Drum Machine.

Be kind, rewind

Escric això tot just després d'haver visionat l'últim treball del mestre de l'audiovisual que és Michel Gondry (bé, immediatament després, no; entremig ens hem dedicat un homenatge a base de braves, croquetes i una cassoleta de poltre que m'acompanyarà tota la nit...).
"Be kind, rewind" no ha fet més que confirmar-me el que ja sabia: la ment d'aquest paio és una font inesgotable d'idees brillants, d'una plasticitat i una bellesa incomparables. I a més té l'habilitat d'afegir-hi un toc d'humor i surrealisme que fan que el resultat final t'atrapi per la seva frescor i originalitat.
Quedaran gravades a la meva ment escenes com la del Jack Black fent el paper de Jackie Chan a Rush Hour 2 amb cel·lo als ulls per semblar oriental; o bé l'efecte especial per reproduir el bassal de sang d'algú que ha mort d'un tret al cap emprant una pizza pepperoni! I no parlem de l'ectoplasma de Ghost Busters: el Mos Def dins una bossa de plàstic amb una llum verda!

L'anterior "The Science of Sleep" ja ens mostrava les seves grans dots d'artesà de la imatge, però en aquest cas, els mateixos protagonistes esdevenen els artífex de tots aquests fotomuntatges i manualitats a un nivell molt casolà, però infinitament imaginatiu. Perdonant alguns moments d'excessiu histrionisme a càrrec del Jack Black, tots estan impecables, especialment un Mos Def que per moments m'ha recordat al seu Ford Prefect de Hitchhiker's pel seu caràcter naïf i lleugerament excèntric.

Tornant a la filmografia de Gondry, no podem oblidar "Eternal Sunshine of the Spotless Mind", una obra imprescindible, escrita juntament amb Charlie Kaufman (autor també de la insuperable "Being John Malkovich"), que li va suposar un òscar, al mateix temps que va proporcionar a Jim Carrey un dels pocs papers a tenir en compte de la seva carrera cinematogràfica.

També vull recomanar un dels seus primers treballs: "Human Nature", amb una Patricia Arquette impagable intentant controlar el seu desmesurat creixement de pèl corporal fins que troba la seva ànima bessona a la jungla, encarnada per un Rhys Ifans en estat salvatge (si, aquell que fa de company de pis del Hugh Grant a Notting Hill i que és l'únic destacable de la peli).
I què dir dels seus treballs en el món dels videoclips? Björk, Chemical Brothers, Massive Attack... Bé, de fet això mereix un altre post, on tindrem també com a convidat especial a un altre "figura" en la matèria, l'Spike Jonze.

P.S. Si visiteu la web de la peli hi trobareu l'opció de "swede yourself" i podreu convertir-vos en els protagonistes dels vostres videos preferits!
You name it, we shoot it!

Monstrua vs Maja

No, no es tracta d'un combat femení de Pressing Catch, sino de com pot ser d'injusta la història amb els artistes.
A la meva última visita a Madrid, i la corresponent incursió al Prado, vaig poder redescobrir un parell de pintures que en el seu moment ja m'havien impactat. Es tractava d'una mena de "maja" més aviat grotesca, i podies apreciar-la també en les dues versions, vestida i nua. La sorpresa va ser que lluny de ser una visió deforme de la famosa obra de Goya, la "Monstrua" era força anterior! Mentre que el parell de quadres de Goya corresponen al període 1790-1805, les monstrues van ser creades per Juan Carreño de Miranda (Avilés, 1614 - Madrid, 1685) com a mínim 100 anys abans! Des d'aquí vull reivindicar la creació d'aquest artista, proposant que el museu li dediqui l'atenció merescuda, reubicant-lo a una sala millor i rodejant-lo de tots aquest artefactes de seguretat que fan que una obra sembli important! De vegades en la desproporció s'hi troba la bellesa!

Bodyrock

Resumen de lo publicado:
Al principio se creó el Universo.
Eso hizo que se enfadara mucha gente, y la mayoría lo consideró un error.

Fora conyes... ara va la bona:
Resum del que ha publicat:
Animal Rights (1996), Play (1999), 18 (2002), Hotel (2005), Last Night (2008), sense tenir en compte remixos, recopilacions diverses i àlbums com a Voodoo Child.
Ell també ha fet enfadar a molta gent (d'aquí la dedicatòria d'Eminem a "Without me"), però sobretot ens ha proporcionat una sèrie de temassos (que alguns s'han dedicat a explotar fins la sacietat).

Volia rememorar un dels seus èxits més ballables, Bodyrock (Play, 1999), amb els dos videoclips que estan gairebé a l'alçada del paio de "Evolution of Dance".

Aquest és el càsting:



I aquí tenim l'exhibició del finalista:



I no oblidem l'entrada de "Veronica's Closet", protagonitzada per una Kirstie Alley que ja començava a adquirir massa suficient com per desviar ella soleta l'eix de rotació de la terra d'un bot!

Everloving

Revisant els últims treballs de la gent de Monkeehub (els de l'animació de Creep de l'últim post), podeu trobar el preview d'un projecte que tenen (o tenien?) en marxa: Everloving. L'anuncien com un curt/video musical basat en un tema de Moby, i el tema és una història fosca d'amor. De fet la intro ja ens avisa d'això:
"To all who believe in Disney love
fuck reality"

Veient el protagonista de l'animació no he pogut evitar sentir una mena de déjà vu... i és que el mestre Tim Burton és omnipresent. És innegable la semblança d'aquest èsser cadavèric i cap-gros, d'ulls enfonsats, amb algun dels personatges d'en Burton, sobretot amb the Penguin Boy. Potser fins i tot una barreja entre aquest i l'Stainboy.


De tota manera la història promet (qualsevol influència de Tim Burton és benvinguda!), i el tema "Everloving " de Moby (d'on han tret el títol de l'animació) és absolutament adient, i anys després del que el sentíssim en aquell brutal àlbum anomenat "Play" (1999), encara és capaç d'emocionar.
I amb això em preparo el camí per tema del pròxim post, perquè un artista tan polifacètic com és Moby mereix un espai al meu blog.
Mentre, disfruteu d'Everloving:

Creep

"I want you to notice
when I'm not around
You're so fucking special
I wish I was special

But I'm a creep
I'm a weirdo
What the hell am I doin' here?
I don't belong here"

Deixant-nos portar per l'estela de l'últim post, aquí teniu una perla creada per Monkeehub per a un dels temes més emblemàtics de Radiohead.

Paranoid Android

Potser un dels personatges més "entranyables" de The Guide és el Marvin, un robot GPP (Genuine People Personalities) que pateix una forta depressió (podeu veure el disseny actualitzat del Marvin per a la pel·lícula; hi ha qui trobarà a faltar l'aspecte retro de l'original, però aquest està en perfecte sintonia amb l'atmosfera de la peli).

No aprofundiré en el tema, ja que podeu trobar tota mena d'informació en qualsevol web dedicada a l'obra d'en Douglas Adams; la meva intenció era fer-lo servir com a excusa per parlar d'un dels millors temes musicals de la història, i que es va inspirar precisament en el Marvin: "Paranoid Android", de Radiohead.

Aquesta cançó no només transmet l'esperit fosc i depressiu de l'androide, sino que algunes de les frases estan directament basades en l'obra radiofònica. És innegable que l'inici de la cançó, la podria pronunciar tant el Marvin com el Thom Yorke:

please could you stop the noise im tryin a get some REST?
from all the unbornchikkenVoicesin my head?

El disc que conté el tema, "OK Computer", editat el 1997, està replet de temes rodons, emotius, amb força... és a dir, un clàssic absolutament imprescindible. Vull recomanar el seu últim treball, "In Rainbows", ja que suposa un retorn al seu estil més exitós i accessible, allunyant-se una mica de la fosca distorsió de l'últim Hail to the thief. Retornant al "Paranoid Android", és un plaer revisionar l'animació del videoclip amb un protagonista que podria haver estat dibuixat perfectament per Moby.



I en breu, més de Radiohead.

The Hitchhiker's Guide to the Galaxy

A risc de suscitar l'ira dels autèntics i incondicionals fans de La Guia, vaig començar la casa per la teulada en l'últim post, amb el text que inaugura l'adaptació a la gran pantalla del que per a molts va suposar una radio-comèdia + col·lecció de llibres + sèrie de televisió digna d'adoració.
Però com molt bé diu a la guia: Don't Panic! Aquest és un dels múltiples posts que dedicaré a una Guia que va esdevenir fenomen, que va aconseguir trascendir tots els medis, i que, desgraciadament, després d'anys d'esforços treballant per a convertir-la en pel·lícula, el seu creador, Douglas Adams, ja no va poder presenciar-ne el naixement.

La cançó "So long and thanks for all the fish", a banda de correspondre al títol del quart llibre de la sèrie, il·lustra molt bé què ens trobarem a la pel·lícula. Aquest tema escrit per Joby Talbot, Garth Jennings i Christopher Austin, està magistralment interpretat al final de la peli per una de les millors veus que habiten el planeta (sí, la rèplica fabricada a Magrathea): Neil Hannon, potser més conegut per ser l'alma mater de The Divine Comedy. No us la perdeu!



I com a aperitiu pel proper post:

Now the world has gone to bed
Darkness won't engulf my head
I can see by infra-red
How I hate the night

Now I lay me down to sleep
Try to count electric sheep
Sweet dream wishes you can keep
How I hate the night

So long and thanks for all the fish

"Es un hecho importante y conocido que las cosas no siempre son lo que parecen. Por ejemplo: en el planeta Tierra, el hombre simpre supuso que era la especie más inteligente que ocupaba el planeta, en vez de la tercera especie más inteligente. Los segundos eran, por supuesto, los delfines, que curiosamente conocían desde tiempo atrás la inminente destrucción del planeta Tierra, y realizaron muchos intentos para advertir del peligro a la humanidad, pero la mayoria de sus comunicaciones se interpretaron como entretenidas tentativas de jugar al balón o de silbar para ganar un premio, así que finalmente decidieron que abandonarian la tierra por sus propios medios. El último mensaje de los delfines se interpretó como un intento sorprendente y complicado de realizar un doble salto mortal hacia atrás a través de un aro mientras silbaban el himno americano, pero en realidad su mensaje era:
"Hasta luego, y gracias por el pescado".



P.S. Preludi per al proper post, de temàtica evident... DON'T PANIC!".

Blog Fever

Era inevitable que amb tant blogger al meu voltant, m'acabés infectant d'aquest virus que fa que vulguis compartir de manera totalment desinteressada i altruista qualsevol estúpida ocurrència que se't passi pel cervell, pensant que tindràs un públic espectant, frissant per llegir la teva propera intervenció brillant, desitjós de saber què hi ha al darrera d'aquest personatge que dia rere dia comparteix els seus gustos, vivències o originals idees.
Desenganyem-nos, un blog és una eina d'autocomplaença... però que llenci la primera pedra aquell que no hagi pecat d'això!
No? Ningú?
Així doncs dóno per inaugurat el meu racó personal d'e-tortura.

Gis-Hela