Tokyoplastic

Ens tornem a posar nostàlgics i recuperem una altra animació sublim en flash. En aquest cas és una creació de Tokyoplastic, una gent que es dedica al disseny, publicitat, etc. i ho fa amb el detall de l'artesà que mima el seu treball. Val la pena submergir-se a fons en l'univers de plantes carnívores, nines japoneses percussionistes i criatures ciclopees o amb bazookes per cap que habiten la seva web. Tots els elements que la conformen estan absolutament estudiats, des d'un simple preloader fins a les transicions entre elements del menú, passant per tots els fantàstics efectes de so (a destacar les seves col·laboracions amb Nick Faber).
Desgraciadament la web no ha estat actualitzada des del 2007, però continuen estant disponibles tots els seus treballs, com les sèries creades per Toyota, amb la seva especial marca de la casa.

L'animació en qüestió va guanyar l'Audience Award al Sundance Online Film Festival l'any 2004, i un D&AD Award el 2005. L'èxit va ser tan gran que van vendre automàticament muntanyes de les seves Kokeshi Dolls; ells mateixos ho expliquen a una entrevista realment original que podeu veure aquí.

Instruccions d'ús: per accedir-hi haureu de clickar primer el Hinomaru ("bandera" japonesa), a continuació el cub amb cames i finalment els kanjis del sumotori.
I sense més preàmbuls: Drum Machine.

Be kind, rewind

Escric això tot just després d'haver visionat l'últim treball del mestre de l'audiovisual que és Michel Gondry (bé, immediatament després, no; entremig ens hem dedicat un homenatge a base de braves, croquetes i una cassoleta de poltre que m'acompanyarà tota la nit...).
"Be kind, rewind" no ha fet més que confirmar-me el que ja sabia: la ment d'aquest paio és una font inesgotable d'idees brillants, d'una plasticitat i una bellesa incomparables. I a més té l'habilitat d'afegir-hi un toc d'humor i surrealisme que fan que el resultat final t'atrapi per la seva frescor i originalitat.
Quedaran gravades a la meva ment escenes com la del Jack Black fent el paper de Jackie Chan a Rush Hour 2 amb cel·lo als ulls per semblar oriental; o bé l'efecte especial per reproduir el bassal de sang d'algú que ha mort d'un tret al cap emprant una pizza pepperoni! I no parlem de l'ectoplasma de Ghost Busters: el Mos Def dins una bossa de plàstic amb una llum verda!

L'anterior "The Science of Sleep" ja ens mostrava les seves grans dots d'artesà de la imatge, però en aquest cas, els mateixos protagonistes esdevenen els artífex de tots aquests fotomuntatges i manualitats a un nivell molt casolà, però infinitament imaginatiu. Perdonant alguns moments d'excessiu histrionisme a càrrec del Jack Black, tots estan impecables, especialment un Mos Def que per moments m'ha recordat al seu Ford Prefect de Hitchhiker's pel seu caràcter naïf i lleugerament excèntric.

Tornant a la filmografia de Gondry, no podem oblidar "Eternal Sunshine of the Spotless Mind", una obra imprescindible, escrita juntament amb Charlie Kaufman (autor també de la insuperable "Being John Malkovich"), que li va suposar un òscar, al mateix temps que va proporcionar a Jim Carrey un dels pocs papers a tenir en compte de la seva carrera cinematogràfica.

També vull recomanar un dels seus primers treballs: "Human Nature", amb una Patricia Arquette impagable intentant controlar el seu desmesurat creixement de pèl corporal fins que troba la seva ànima bessona a la jungla, encarnada per un Rhys Ifans en estat salvatge (si, aquell que fa de company de pis del Hugh Grant a Notting Hill i que és l'únic destacable de la peli).
I què dir dels seus treballs en el món dels videoclips? Björk, Chemical Brothers, Massive Attack... Bé, de fet això mereix un altre post, on tindrem també com a convidat especial a un altre "figura" en la matèria, l'Spike Jonze.

P.S. Si visiteu la web de la peli hi trobareu l'opció de "swede yourself" i podreu convertir-vos en els protagonistes dels vostres videos preferits!
You name it, we shoot it!

Monstrua vs Maja

No, no es tracta d'un combat femení de Pressing Catch, sino de com pot ser d'injusta la història amb els artistes.
A la meva última visita a Madrid, i la corresponent incursió al Prado, vaig poder redescobrir un parell de pintures que en el seu moment ja m'havien impactat. Es tractava d'una mena de "maja" més aviat grotesca, i podies apreciar-la també en les dues versions, vestida i nua. La sorpresa va ser que lluny de ser una visió deforme de la famosa obra de Goya, la "Monstrua" era força anterior! Mentre que el parell de quadres de Goya corresponen al període 1790-1805, les monstrues van ser creades per Juan Carreño de Miranda (Avilés, 1614 - Madrid, 1685) com a mínim 100 anys abans! Des d'aquí vull reivindicar la creació d'aquest artista, proposant que el museu li dediqui l'atenció merescuda, reubicant-lo a una sala millor i rodejant-lo de tots aquest artefactes de seguretat que fan que una obra sembli important! De vegades en la desproporció s'hi troba la bellesa!

Bodyrock

Resumen de lo publicado:
Al principio se creó el Universo.
Eso hizo que se enfadara mucha gente, y la mayoría lo consideró un error.

Fora conyes... ara va la bona:
Resum del que ha publicat:
Animal Rights (1996), Play (1999), 18 (2002), Hotel (2005), Last Night (2008), sense tenir en compte remixos, recopilacions diverses i àlbums com a Voodoo Child.
Ell també ha fet enfadar a molta gent (d'aquí la dedicatòria d'Eminem a "Without me"), però sobretot ens ha proporcionat una sèrie de temassos (que alguns s'han dedicat a explotar fins la sacietat).

Volia rememorar un dels seus èxits més ballables, Bodyrock (Play, 1999), amb els dos videoclips que estan gairebé a l'alçada del paio de "Evolution of Dance".

Aquest és el càsting:



I aquí tenim l'exhibició del finalista:



I no oblidem l'entrada de "Veronica's Closet", protagonitzada per una Kirstie Alley que ja començava a adquirir massa suficient com per desviar ella soleta l'eix de rotació de la terra d'un bot!