Sóc conscient que aquest post arriba amb una mica de retard, ja que el festival de Sitges va tenir lloc a principis del mes passat, però tenia la necessitat d'expressar-ho via blog: queda demostrat empíricament que el talent no és genètic, o com a mínim, és un gen recessiu.
Tot comença quan per fi aconsegueixes accedir a la programació del festival, i entre tota aquella muntanya de noms detectes un que t'és gratament familiar: Lynch. "Vaja, el mestre té un hereu!". La primera nota d'atenció, però, és el nom: Jennifer. "Buff, amb el teu gran sentit estètic, com has triat aquest nom per la teva filla?". Va, donem-li una oportunitat, que alguna cosa haurà après del pare.La sala estava a rebentar, senyal que la majoria havia pensat el mateix que jo, i com a conseqüència ens va tocar visionar la peli des d'un lateral, a l'extrem, tocant la paret de l'auditori... com va dir un amic: "hi ha el cine 3D (imax), el cine estàndard en 2D, i aquesta pel·lícula l'hem vist en una dimensió".
La presència del Bill Pullman (Lost Highway és ja un clàssic) prometia, i la Julia Ormond és ben capaç d'allunyar-se dels seus habituals papers ensucrats. Als dos protagonistes hi podem sumar els dos polis cafres (un d'ells el mític Harry Solomon de 3rd Rock From The Sun, en un paper radicalment oposat), al costat dels quals el Matt Dillon de Crash sembla un sant. I pel que fa a guió, hi ha petites dosis de violència gratuïta, gore i erotisme, junt amb un gir argumental semi-previsible.
Com a conclusió:
1. No li recomanaria a ningú aquesta peli, tot i que al jurat de Sitges el va motivar prou per otorgar-li el premi a la millor pel·lícula (podem extreure d'aquesta decisió que la qualitat de la resta de candidates era pèssima? Després de veure Transsiberian aquesta hipòtesi pren força).
2. La propera vegada consultaré la imdb prèviament (així hauria sabut que la seva òpera prima "Boxing Helena" té només un 3,9).
3. No em deixaré influenciar per lligams de sang amb altres artistes dignes de veneració... Qué grans Eraserhead i L'Home Elefant, pelis de la seva primera etapa més fantàstica, o Dune i Blue Velvet, amb un Kyle Machlachlan apoteòsic, preludi de l'estil més eròtic-oníric que arribaria al seu punt àlgid amb Twin Peaks, i que finalment culminaria amb Lost Highway i Mulholland Drive.
4. Està clar que faltava l'Angelo Badalamenti... com pot ser que el "papi" hi posi els diners i no li presti al seu compositor fetitxe?
