Uns dies després de l'event (les circumstàncies no sempre són favorables...) he pogut posar-me a escriure el post corresponent al concert que va tenir lloc el passat dissabte 28 de juny al Pavelló Olímpic de Badalona (si, un dia abans de la febre futbolística massiva).Per quarta vegada el Jack Johnson venia a oferir-nos els seus temes en directe, temes dels treballs anteriors, sobretot del In Between Dreams i On And On, i del seu últim llarg, Sleep Through The Static. El tema "Hope", en una línia absolutament optimista, igual que la majoria de les seves cançons, va ser l'escollit per iniciar una nit en la que era impossible resistir-se a les "good vibrations" del JJ i la resta de la banda.
Al llarg del concert, el nostre surfista va anar alternant entre la guitarra acústica, l'elèctrica o fins i tot l'ukelele, depenent de la cançó interpretada en cada moment. Però el que és realment versàtil (i divertit, sens dubte), és el Zach Gill, que l'acompanyava al piano. El Zach no es va limitar a estar amagat darrere les tecles: comptava amb un xilòfon, una mena d'instrument-gaita (només vaig arribar a distingir uns tubs que sortien del piano, per on bufava), i fins i tot va cantar algun que altre tema a duo amb el Jack tocant l'acordió.
Els duets van seguir desfilant per l'escenari: primer amb el que havia estat teloner, el G. Love, i més tard amb en Mason Jennings, tots dos amics del JJ... tant de bon rotllo inevitablement acaba contagiant al públic. I per contribuir a aquesta agradable sensació de benestar, les imatges de palmeres, ones, dofins, etc. anaven desfilant per les pantalles a mode de quadres decoratius que hi havia al fons de l'escenari.
I el moment de màxima intimitat va arribar quan la resta de la banda va sortir de l'escenari i va pujar ell sol amb la seva guitarra i un "cel estrellat" a les seves esquenes:
I've got an angel
She doesn't wear any wings
She wears a heart that can melt my own
She wears a smile that can make me wanna sing
She gives me presents
With her presence alone
She gives me everything I could wish for
She gives me kisses on the lips just for coming home
Una cançó sense pretensions, senzilla, tendre, suau, amable... Una cançó que per uns minuts et fa creure que el món està bé, que tot es pot arreglar, i que "everything is in its right place".
I la veritat és que és molt agradable poder-se evadir d'aquesta manera, només amb la música d'un paio que sense gaire soroll, de forma discreta, ha aconseguit un públic fidel, un públic que s'ha anat ampliant poc a poc sense necessitat de grans campanyes promocionals.
Només em queda comentar l'anècdota de la nit: al agafar posicions a les grades, ens vam adonar que just darrere teníem al Sergi Bruguera... però quina va ser la meva sorpresa quan, al final del concert, vaig detectar al nostre costat la presència del gran Berto Romero! Perquè em vaig descuidar la càmera??!!
2 comentarios:
L’altre dia vaig veure que estaves treballant en un post, avui me n’he recordat i m’he dit, “vaig a veure que ha fet”, sorpresa la meva, Jack Johnson, iPod al cantó, cerca del seu últim àlbum i a llegir.
M’hagués agradat anar a veure el concert, segur que l’hagués disfrutat, tal i com jo l’entenc és un músic senzill, sense moltes pretensions, però que fa una música rodona, que enganxa amb bons continguts i plena d’esperança, molts dies quan torno a casa de la feina i estic al metro veient les cares de depressió de la gent, cares malaltisses, plenes de necessitats d’evadir-se, em poso a escoltar a en JJ, el trobo relaxant i fa desaparèixer la sensació de desànim que t’omple de veure tantes cares llargues.
D’acord estic amb el tema “Angel”, més senzill no pot ser, però cada cop que l’escolto em posa els pèls de punta, tota una declaració.
Doncs ja saps que una de les entrades que vaig comprar era per tu! ;-)
Publicar un comentario