Jack Johnson

Uns dies després de l'event (les circumstàncies no sempre són favorables...) he pogut posar-me a escriure el post corresponent al concert que va tenir lloc el passat dissabte 28 de juny al Pavelló Olímpic de Badalona (si, un dia abans de la febre futbolística massiva).

Per quarta vegada el Jack Johnson venia a oferir-nos els seus temes en directe, temes dels treballs anteriors, sobretot del In Between Dreams i On And On, i del seu últim llarg, Sleep Through The Static. El tema "Hope", en una línia absolutament optimista, igual que la majoria de les seves cançons, va ser l'escollit per iniciar una nit en la que era impossible resistir-se a les "good vibrations" del JJ i la resta de la banda.

Al llarg del concert, el nostre surfista va anar alternant entre la guitarra acústica, l'elèctrica o fins i tot l'ukelele, depenent de la cançó interpretada en cada moment. Però el que és realment versàtil (i divertit, sens dubte), és el Zach Gill, que l'acompanyava al piano. El Zach no es va limitar a estar amagat darrere les tecles: comptava amb un xilòfon, una mena d'instrument-gaita (només vaig arribar a distingir uns tubs que sortien del piano, per on bufava), i fins i tot va cantar algun que altre tema a duo amb el Jack tocant l'acordió.

Els duets van seguir desfilant per l'escenari: primer amb el que havia estat teloner, el G. Love, i més tard amb en Mason Jennings, tots dos amics del JJ... tant de bon rotllo inevitablement acaba contagiant al públic. I per contribuir a aquesta agradable sensació de benestar, les imatges de palmeres, ones, dofins, etc. anaven desfilant per les pantalles a mode de quadres decoratius que hi havia al fons de l'escenari.

I el moment de màxima intimitat va arribar quan la resta de la banda va sortir de l'escenari i va pujar ell sol amb la seva guitarra i un "cel estrellat" a les seves esquenes:

I've got an angel
She doesn't wear any wings
She wears a heart that can melt my own
She wears a smile that can make me wanna sing
She gives me presents
With her presence alone
She gives me everything I could wish for
She gives me kisses on the lips just for coming home

Una cançó sense pretensions, senzilla, tendre, suau, amable... Una cançó que per uns minuts et fa creure que el món està bé, que tot es pot arreglar, i que "everything is in its right place".
I la veritat és que és molt agradable poder-se evadir d'aquesta manera, només amb la música d'un paio que sense gaire soroll, de forma discreta, ha aconseguit un públic fidel, un públic que s'ha anat ampliant poc a poc sense necessitat de grans campanyes promocionals.

Només em queda comentar l'anècdota de la nit: al agafar posicions a les grades, ens vam adonar que just darrere teníem al Sergi Bruguera... però quina va ser la meva sorpresa quan, al final del concert, vaig detectar al nostre costat la presència del gran Berto Romero! Perquè em vaig descuidar la càmera??!!

The Rocky Horror Picture Show

En la meva "etapa" revisionadora de grans clàssics del cinema de ciència ficció, m'he permés una petita llicència per tal de descansar d'aliens, mutants, paràsits, lladres de cossos i d'altres criatures fantàstiques...

Potser també la podriem incloure dins aquest gènere (per allò dels alienígenes del planeta Transexual de la galaxia Transilvania), però crec que The Rocky Horror Picture Show escapa a l'encasellament d'una única etiqueta.

Aquella boca carnosa d'un intens vermell del començament, ja ens anuncia amb veu melosa el que estem a punt de presenciar:

Science fiction... double feature
Doctor X... will build a creature
See androids fighting... Brad and Janet
Anne Francis stars in... Forbidden Planet
At the late night, double feature, picture show.

Aquesta pel·lícula està repleta de moments memorables: surrealistes, hilarants, sensuals, eròtic-festius...
Només per recordar-ne uns quants:

L'aparició del Tim Curry en plan dominatrix baixant en la gàbia-ascensor, i el moment en què es presenta cantant: "I'm just a sweet transvestite from Transexual, Transylvania".

El naixement del Rocky i com li meravellen a en Frank-N-Furter els músculs de la seva creació, tant que ja li té preparat un regal que consisteix en un joc de peses per tal que:

"And soon in the gym
With a determined chin
The sweat from his pores
As he works for his cause
Will make him glisten
And gleam, and with massage
And just a little bit of steam
He'll be pink and quite clean
He'll be a strong man
Oh, honey!"

En el moment del banquet, en Frank-N-Furter està tallant la carn per als "convidats", i el Dr Scott demana pel seu nebot Eddie: just abans de descobrir que la taula és el taüt on està el cos de l'Eddie (interpretat per Meatloaf), el Frank preguntava: "another slice?".

I el moment amb més ritme, i que potser impacta sobretot al tenir lloc als pocs minuts de metratge (és la quarta cançó), quan tot just ens estem preguntant què es trobaran el Brad i la Janet dins la mansió on els acaben de rebre el Riff-Raff (amb aires de Nosferatu) i la Magenta (a la qual veurem amb un pentinat Novia de Frankestein al final de la peli), és "The Time Warp".



Si mai heu gaudit d'una sessió en directe de "The Rocky Horror Picture Show" amb l'equip pertinent (l'arròs, la pistola d'aigua i el diari, el paper higiènic, els guants de plàstic, les torrades per fer el "toast", etc), teniu una cita ineludible! Afortunadament als cinemes Meliès encara la projecten de tant en tant, així que si teniu ocasió, no us la perdeu!!

There's a light in the darkness of everybody's life...

Bicing

Aquest és un post inusual, fruit d'una improvització intempestiva...
Només volia agrair el paper de guia que ha exercit sense adonar-se'n un usuari del bicing a la una de la matinada des del casal de l'eixample fins gairebé el final del meu recorregut.

En principi estàvem tots reunits esperant el torn de Hans Laguna y la Sintaxis (o los morfemas, o lexemas, com alguns suggereixen ;-). Però després d'intentar escoltar el grup previ entre els quals militava el fill d'en Cuní, fent versions del Lenny Kravitz (??) entre d'altres, he decidit escapar de l'event... Crec que precisament això (Kravitz + Cuní??) ha estat el detonant que ha provocat que una servidora fes ús d'un servei tan útil com el Bicing per procurar-se una fugida digne... Però quin gran invent!! En un moment en què et resulta urgent desaparèixer i no es presenta cap taxi salvador, resulta que tens a l'abast una solució tan genial com aquesta!! És clar que hi ha situacions i/o condicions en què resulta complicat sortir victoriós d'aquesta empresa, i per això volia agrair la tasca de guia que ha exercit aquest usuari de forma desinteressada/inconscient.


Potser m'he perdut un gran concert, però estic segura que no calia pagar com a peatge l'assistència a una sessió de versions com la que he descrit... De fet em consola el fet que en breu (dijous 26 de juny) hi haurà una actuació d'uns amics del Hans Laguna a la sala "La Serilla", als quals si he vist en un escenari, i si fan versions d'alguna cosa, potser seria més aviat una barreja de Boris Vian + Leticia Air + Peret + Ikea...
Com?? que no heu vist encara en viu a Divide&Wenceslao??

Daydream

I va arribar el dia D... D de Daydream, un festival d'un únic dia muntat exclusivament per acollir la visita dels grans Radiohead a Barcelona.
La cosa prometia, i com diria certa persona: "It's gonna be: legen... wait for it... dary!!". Finalment ens vam plantar allà d'una forma una mica precipitada, però realment va valer la pena.

El concert va ser monumental, sublim, amb un directe impecable... La meva anterior experiència (impagable) va ser al Tívoli l'any 2000 quan van repassar el seu recent èxit amb l'OK Computer i van aprofitar a presentar el Kid A, encara no editat per aquelles dates. Dues situacions absolutament diferents: l'encant d'un teatre i una audiència limitada, enfront de l'explanada gegant de ciment del Fòrum; però tots dos amb un denominador comú: Thom Yorke i companyia posant-nos els pèls de punta amb la seva música.

Moments àlgids de la nit:
please could you stop the noise im tryin a get some rest?
from all the unbornchickenvoicesin my head? huh what's that??
when i am king you will be first against the wall
with your opinions which are of no consequence at all
"Paranoid Android"

o bé:
you can force it but it will not come.
you can taste it but it will not form.
you can crush it but it's always there.
you can crush it but it's always near chasing you home
saying everything is broken everyone is broken
"Planet Telex"

i efectivament, em ratifico amb el que vaig dir en un post anterior sobre l'In Rainbows... és un disc brutal, rodó, i al nivell dels seus millors discs (que ho són gairebé tots... amor de fan).

Una petita mostra del que va ser la nit (el que vam gravar amb la nostra càmera és de pitjor qualitat, així que m'aprofito del vídeo d'altres persones que estaven més a prop): Nude.

Chandal

Aquest post és un homenatge a un personatge gràcies al qual les meves abdominals s'han enfortit una mica més, i no m'estic referint al Shihan (si per ell fos ja serien de ferro!), sinó a algú que sovint aconsegueix que m'acabi fent mal la panxa de tant riure.

Molts l'haureu descobert al programa del Buenafuente fent el paper del seu "nebot". Jo el vaig sentir per primer cop (abans de començar amb l'Andreu) al programa de ràdio "El Matí i la mare que el va parir", on comparteix les diferents "seccions" i gags amb en Rafel Barceló, un altre integrant de El Cansancio.

Al principi no m'ho podia creure: gràcies a ells intervenien en el programa personatges com en Winnie The Pooh (versió hardcore), el cantant italià Giovanni Rana (els assidus al Caprabo entendreu la conya... amoreeeeee!!), la Britney i la Christina (desbarrant en plan sitcom) o Fer de Manà (como los colibríes!!). També podies escoltar versions dels hits del moment, com per exemple la cançó de Beyoncé "Crazy in love", que cantada per ells té la següent tornada enlloc del oh oh oh oh...: "quin cul, quin cul, quin bé de déu", la de "Nada fue un error" que es converteix en "Ta mare és de porexpan", o bé la més recent: el Rehab d'Amy Winehouse es canta així: "I quan et veig a les notícies que guapo que ets Pellicer!".

I quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que un dels artífex d'aquest programa actuava al Teatreneu! L'hora i pico de "La Apoteosis Necia" no va tenir preu... Com he dit abans, vaig fer més abdominals que en una sessió d'entrenament!
Personalment, el moment estelar va arribar amb la cançó "Chandal" (prèviament titulada "Ahora"), que segons el mateix autor, "es una canción de desamor escrita tras su primera relación sentimental, que fue un fracaso (la segunda también, y tiene una discografía de 50 compacts)".

Com a última dada, comentar que aquell famós "Seat Makinero" que va circular per internet fa uns anys, era obra de "El Cansancio"! Així que ja anava sent hora que els arribés l'èxit a gran escala, que s'ho mereixen.



Ah, i si teniu ocasió, visiteu el blog del Berto Romero, no té desperdici!